ESTILOS CLÁSICOS DE CERVEZA

La designació «clàssic» confereix a unes receptes en general una antiguitat que, en la majoria dels casos és molt inferior al que ens imaginem. La mateixa paraula «estil» es remunta només a la dècada dels 1980. Per tant, s’han convertit en «clàssics» estils que, per algun motiu, han adquirit fama en la segona meitat del segle XX.

No tots els estils consagrats solen ser considerats «clàssics». A més hi ha una certa confusió perquè quan es «proclama» un estil, sembla que això pot atorgar-li força de «clàssic» quan, en realitat, alguns estils són autèntics «invents del TBO».

En aquest núvol conceptual, no queda gens clar com una recepta es converteix en «clàssica». Cada estil presenta un arbre genealògic particular i sembla que sigui més aviat el resultat d’una mena de consens tàcit que procedeix de moltes influències alhora. Sí que podem dir que alguns estils són descendents de grups de receptes força antigues que, en el seu moment, s’ordenaven per procedència geogràfica, per color o algun altre criteri molt general.

Els estils anomenats «clàssics» no són doncs especialment antics. Correcte. També és correcte que no han sortit del no-res. I ambdues coses són compatibles si ens informem sobre la història de cadascun d’ells. Ens adonarem que cada estil, fins i tot entre els clàssics més recents, tenen una història i una evolució. En la majoria dels casos, són una cruïlla entre una llarga tradició que, en algun cas, pot ser tranquil·lament «tricentenària» amb el cop de geni, amb la casualitat o la sort.

Albert Barrachina Robert

Professor d’anàlisi sensorial de la cervesa a la  Facultat d’Enologia de la URV

Professor d’anàlisi sensorial de la cervesa al curs de cervesa artesana de la Universitat d’Alacant.

Membre de l’equip d’Art Cervesers.

Premi Steve Huxley 2020.